Desvetllem-nos

Potser no sóc un "santero" de llibre, però m'agrada la festa major de la meva ciutat. Ja fa uns anys que Les Santes han agafat fama i pateixen de les conseqüents massificacions. No sóc el primer ni l'últim en dir que la festa es troba en el camí de morir d'èxit. No m'agrada ser catastrofista ni alarmista, però crec que és necessari fer un toc d'atenció. Si la Nit Boja no es replanteja, en un futur s'hi podrien produir situacions extremes.

Per tal d'evidenciar el que dic, el millor és comparar-ho amb un fet ocorregut recentment(24 de juliol del 2.010) que encara tenim present. Estic parlant de la tragèdia del túnel d'accés al Loveparade celebrat aquell dia a Duisburg. En aquell punt, un túnel de 200m de llarg per 10m d'amplada amb una sola sortida d'emergència, s'hi van concentrar milers de persones que només podien fer dues coses: anar endavant o enrere. Tots anaven a passar-s'ho bé però només calgué el crit d'angoixa d'algú per produir un allau de persones amb conseqüències devastadores. Hi van haver 21 morts i més de 500 ferits.

Traslladem la situació a casa nostra, a la Riera. Un tram de carrer de 180m de llargària amb 12m d'amplada mitjana i un sol carrer que hi arriba (Carrer d'en Pujol). El dia del desvetllament s'hi concentren milers de persones amb ganes de passar-ho bé... i bé, crec que no cal que continui amb el raonament. La conclusió és que l'acte del desvetllament, que jo disfruto com el que més i que per la seva singularitat s'ha convertit en un referent dins Les Santes, requereix d'una reflexió abans de que pugui succeïr algun fet lamentable. L'espai és el que és i la quantitat de gent anirà a més (per efecte del boca-orella). Així que, no es podria plantejar fer-ho més dies i així evitar les aglomeracions? No caldria fer controls a la gent que hi assiteix per tal d'evitar comportaments incívics i elements perillosos? Pensem en les festes més populars de Catalunya i com han resolt les aglomeracions, aprenem-ne i solucionem-ho.

Capgros.com
Notícia 26-07-2011: La desmesura del desvetllament

El drama del teatre

Falta un mes i escaig per a la reobertura del Teatre Monumental després de més de mig any d'obres. La ciutat ha estat tot aquest temps sense programació teatral pública i, pel que sembla, ningú s'ha escandalitzat. Durant anys s'ha reivindicat la construcció d'una sala de teatre que doni cabuda a tot tipus de formats teatrals i l'IMAC ha hagut de fer un estudi per assabentar-se'n que és un equipament prioritari per a la ciutat. I és ara, un cop acabades les obres, que surt a la llum que ja hi ha una possible ubicació per a construir un nou teatre a Mataró. El triangle d'equipaments situat al barri d'Els Molins acollirà unes instal·lacions que substituiran les piscines municipals i el pavelló Josep Mora, essent aquests enderrocats juntament amb el Velòdrom per tal de situar-hi, en el seu lloc, un teatre de nova creació en contacte amb el Parc Central. Així doncs, es posen sobre la taula algunes incògnites que caldrà veure com acaben resolent-se: diversos equipaments i una oferta cultural es troben en el punt de mira.

La clau és en una operació urbanística, un intercanvi de cartes, i es que ja fa anys que es reclama una sortida per a la desnortada sala Monumental, resultat d'una reforma inacabada de l'antic cinema del mateix nom reconvertit en teatre. El primer tempteig va ser en l'època del regidor d'IC-V Jaume Graupera, es plantejava l'enderroc del Monumental per fer-hi habitatges i la seva reubicació dins el sector del camp de futbol del CE Mataró i el Pavelló Josep Mora, opció descartada per la inestabilitat de l'entitat esportiva i per la defenestració del citat regidor. A principis d'aquest any s'insistia de nou en la intenció d'ubicar el nou teatre en l'entorn del Parc Central i a finals de febrer ja es va consolidar un emplaçament, generant certa controvèrsia. L'aposta consisteix en el trasllat d'equipaments municipals: la Piscina i el Velòdrom pel nou teatre. No sembla a priori una mala jugada, tot i això sorprèn en el moment en que es fa: poc temps abans de la reobertura del Monumental.

I es que és el futur d'aquests equipaments i la seva gestió el que preocupa, així com el destí dels entorns urbans on es troben. En primer lloc cal deixar clar l'objectiu: construir una sala transformable només per a teatre enlloc d'un equipament polivalent per a tot tipus d'activitat. No obstant, aquesta nova sala no servirà de res si no ve recolzada d'una autèntica programació teatral de qualitat i per la conseqüent fidelització del públic mataroní, tot deixant de banda la improvitzada gestió cultural de l'IMAC. A més, és necessari replantejar la funció d'un obsolet Monumental que podria retornar al seus orígens, enderrocar-lo després de gastar-se tants diners en reformes no sembla una bona idea. Per últim, la localització estratègica d'aquests equipaments -La Riera, Parc Central i Molins- els fa elements primordials per la ciutat, unes últimes oportunitats, per a produir espais de veritable interès, que no haurien de ser desaprofitades.

Capgròs
Notícia 16-10-2.009: IMAC i entitats estudien quin equipament necessita Mataró
Notícia 17-02-2.010: El Triangle-Molins tindrà dos pavellons, una piscina i aparcament soterrat
Opinió de Vern Bueno: Els pegats del Monumental

Can Fàbregas i de Caralt

Se n'ha escrit molt ja sobre aquest tema, però fa temps que em ronda pel cap opinar sobre aquest procés. Assistim a un nou episodi de fets consumats per part de l'Ajuntament de Mataró, m'explico:

El Corte Inglés, gran cadena comercial, es troba en ple procés d'expansió pel territori de l'estat, han obert i es troben en procés centres a Sabadell, Girona, Badalona... i com no, també interessava arribar a Mataró. La nostra ciutat és ben bé en un lloc clau al nord de Barcelona (ni massa aprop ni massa lluny d'ella) i enclavada en l'encreuament del litoral mediterrani amb l'interior del país (Granollers i Vic). Es troba dis una àrea d'influència d'uns 400.000 habitants. És evident que una companyia com aquesta tingui interés en disposar d'un centre aquí per la seva alta rentabilitat. Fins aquí tot clar.

Què passa quan una companyia d'aquest tipus s'interessa per una ciutat? Doncs que al consistori de torn se li obren els ulls perquè hi veu una manera d'alleugerir la taxa d'atur, reflotar el comerç local i una important font d'ingressos a base d'impostos. L'ajuntament va apostar en el seu dia per permetre l'arribada de la "locomotora" d'El Corte Inglés i va decidir fer-la entrar per la porta gran, és a dir, el més cèntric possible, a l'estil Plaça Catalunya de Barcelona. Evidentment tot justificat en base a estudis i plans, consultables públicament i amb processos de participació ciutadana, tot hi que es trobi tot decidit. Can Fàbregas era ja aleshores en el punt de mira.

Al 2.006 l'ajuntament va intentar descatalogar la fàbrica per tal d'enderrocar-la, calia un espai lliure per la "locomotora". Es considerava que no tenia "aquell valor" que van s'hi va observar quan es va introduir en el catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat l'any 1.999. Amb unes eleccions properes i amb una mesura impopular, l'ajuntament va retirar la descatalogació, però va continuar amb la idea de "la fàbrica fora". Només calia trobar una altra solució: la idea era reconstruir-la en una cantonada propera, tot utilitzant alguns ornaments originals. Després de les crítiques per "pessebristes", va arribar la paraula "trasllat", ometent allò que en arquitectura s'anomena "entorn urbà", on un edifici es projecta segons el lloc on es troba. Es faria el que calgués per aconseguir el propòsit final, un solar lliure fantàstic perquè s'instal·li El Corte Inglés.

L'ajuntament mai ha tingut en compte un altre emplaçament i sempre ha considerat que la cohexistència fàbrica-centre comercial era impossible. Ja no és només l'error que suposa enderrocar-traslladar patrimoni, sinó que tot sembla indicar que aquest desmuntatge i emmatgenament no és un altre cosa que una cortina de fum, una excusa per tal de que d'aquí a un anys, quan tothom se n'hagi oblidat del tema, resulti que les peces "es troben en mal estat" i no es pugui reconstruir. Resultat: de nou ho han aconseguit, "la fàbrica fora".

Imatges extretes de les webs Salvem Can Fàbregas i de l'Ajuntament de Mataró.

La Bouwkunde de Delft s'incendia

Aquests dos dies han sigut molt dolents per a mi. Un incendi ha reduït en unes simples ruïnes un espai que em va acompanyar durant un any de la meva vida: La Facultat d'Arquitectura de la Techinsche Universiteit de Delft (TU Delft, als Països Baixos). El foc es va originar en una màquina de café a la sisena planta i s'ha propagat planta avall fins a arribar a col·lapsar part de l'ala nord de la torre, caient a sobre del sòcul de l'edifici. La pèrdua és considerable, ja no des d'un punt de vista sentimental, per ser un espai que ja no tornaré a recorrer mai més, sinó que a més és una desgràcia per tot el material tant valuós que s'ha perdut, pels estudiants que s'han quedat sense els seus treballs i sense el seu espai vital i per la pena que suposa la desaparició d'una obra tant brillant i bonica com era aquest edifici projectat, com la majoria del campus de la TU Delft, per Van de Broek i Bakema, dos grans arquitectes holandesos que formaven part de l'anomenat Team X.

Es tractava d'un edifici auster com pocs, però que aconseguia un equilibri molt harmoniós entre la claror i la calidesa, creant autèntics espais de treball i reunió, tant necessaris en el desenvolupament dels treballs de la carrera d'arquitectura. L'escola comptava amb múltiples espais de gran qualitat ambiental, dobles espais generosos, amplis halls, patis interiors de triple alçada, modernes aules informàtiques, una impressionant sala de maquetes amb un espai d'eines perfectament equipat, un auditori excel·lent, per no parlar del gran manteniment i cura que tenen els holandesos dels edificis, on a mi personalment m'impressionaven la netedat i higiene dels banys, d'una impecable blancor.

Cal destacar en la llista de pèrdues la valuosa col·lecció de llibres i revistes amb que contava la biblioteca, que encara no es sap si es podrà recuperar, a més a més de part d'una col·lecció de cadires i dibuixos de diversos arquitectes del segle XX, en que es comptaven models de Le Corbusier, Frank Lloyd Wright o Rietveld, que es preparaven al hall per ser exposades a partir d'avui, tot hi que en gran part ha pogut esser recuperat pels 185 bombers que han treballat en les tasques d'extinció de l'incendi, el més important que hi ha hagut mai en una universitat holandesa segons el que va pronunciar dimecres en una visita al lloc del sinistre el ministre d'educació holandés Ronald Plasterk, que també ha promés la represa de les classes a partir del dia 19 de maig en uns barracons provisionals. Desapareix un edifici-escola exemplar, un autèntic exercici per apendre bona arquitectura, però pels que l'hem viscut aquest es mantindrà en la nostra memòria arquitectònica.

Enllaços
Web oficial TU Delft Bouwkunde
Notícia a De Volkscrant (en holandès)
Notícia a Dutchnews (en anglès)
Notícia a NU.nl i fotogaleria (en anglès)
Notícia a El País (en castellà)
Les tres primeres imatges són pròpies i les dues últimes són extretes de Flickair

Desplanificació urbanística

Passejant per la ciutat ens adonem que aquesta, com la majoria de poblacions, és una ciutat feta de retalls. Per una banda trobem racons més propis de vil·les medievals i que s'han aturat en el temps, per una altra, grans avingudes que donen una viva imatge d'urbanitat i modernitat, una altra de carrers més propis de pobles del sud de la península, i així fins a poder comptar més d'un centenar de peces diferents que conformen el puzzle mataroní. Per proximitat m'agradaria fixar-me en el meu barri: Rocafonda. Aquest barri de la ciutat, on es concentra gran part de la immigració i on existeix la densitat de població més alta, es denota una manca d'acabament, donant lloc a la seva imatge descuidada, sobretot pel que fa els seus límits, mai resolts i amb una falta de planejament al respecte.

Em vull centrar en un punt que em crida especialment l'atenció, la cruïlla de l'avinguda del Perú amb l'avinguda d'Amèrica. Una confluència amb uns noms tant potents que bé es mereixeria ser un punt on parari l'atenció i dissenyar-lo des de l'urbanisme clàssic compositiu, però s'està produïnt just el contrari, hi ha una total arbitraritat en la creació de l'espai i en la imatge conjunta de les peces donant lloc a una pobra entrada pel barri, el qual compta ja amb una inmerescuda mala fama. A la cobertura precipitada i mal executada de l'antic Desvio, duta a terme en temps de l'alcalde franquista Crespo, es va sumar la construcció de dos nous barris durant principis de la segona meitat del segle XX: L'Esperança i la Ciutat Jardí, tots dos situats just en les cantonades oposades, creant una particular situació de damero urbà.

La finalització de la cantonada, durants els anys 80, no va ser massa més lluïda, per bé que es va fer amb construccions molt més pròpies del context urbà amb el que ens trobem, per una banda amb un edifici d'habitatges convencionals i per l'altra amb un dels millors edificis d'habitatges que s'ha dissenyat a la ciutat, el bloc plurifamiliar de dúplexs projectat per I. Molsosa i M. Torres (1986). Aquesta divergència entre les diferents cantonades, coincidint 4 tipus d'alçades diferents i 4 concepcions de cantonada, fa d'aquest un punt on el vianant se n'adona de la falta de continuïtat urbana. A més, actualment es suma la falta de previsió estètica en la planificació de l'Avinguda Amèrica on, a l'alçada de Ciutat Jardí, el costat muntanya concentra blocs aïllats i el costat mar petites cases que són sistemàticament enderrocades per construir-hi prominents volums residencials, ocupant especulativament la màxima edificabilitat possible i apareguent com una sèrie de lletjos bolets enverinadors en aquest bosc tant pintoresc anomenat Avinguda Amèrica.

Mataró, molt de totxo i poca cultura

Ja fa un mes i mig vaig veure penjat aquest cartell a l'Atzucac. Va ser per l'accidentat, a la vegada que reivindicatiu, Carnestoltes d'aquest any 2008, del qual no n'he fet cap comentari per haver-hi entrat per la porta del darrere i no ser-ne un gran coneixedor. Aquesta pancarta descriu i resumeix amb 5 frases la crua realitat que viu la nostra ciutat, del qual en sóc totalment crític tant des d'aquest blog com en persona. Quin n'és el motiu que està propiciant aquest fet és una pregunta difícil i l'únic que se m'ocorre dir en una frase és que en són molts i que tots ells s'han anat succeïnt des de ja fa uns quants anys.

Des de que vaig veure aquest cartell han passat dos fets rellevants en l'àmbit cultural de la ciutat i relacionats amb dues entitats "focus". Són el tancament de dos locals emblemàtics, Robafaves (Jove) i Arcàdia Café Cultural. Cadascún per motius diferents, però tots dos incideixen en la ferida cultural que viu Mataró en el present. Per una banda Robafaves Jove tanca pel fet de que la seva oferta no és complementària amb una altra comerç de la cooperativa, Actua associats amb Abacus, sinó tot el contrari, Actua se n'ha endut el mercat. No oblidem, però, que Actua no acaba de ser un establiment rentable, o si més no, no està explotant tot el seu potencial. Des del meu punt de vista subjectiu i arquitectònic, no és només l'atracció del propi negoci (Fnac hauria estat una atracció per sí sola) sinó que hi ha també un tema de comfortabilitat i d'accés que no està ben resolt en el propi projecte. La previsió, per part de Robafaves, brilla per la seva absència.

L'altra local, i sentint-ho molt, és l'Arcàdia. Racó de gent "progre", "alternativa" però snobs, i d'aquells que el trobàvem un local amb un caliu com no n'hi ha a la ciutat. Lloc d'acullida de proposes artístiques de Mataró i rodalies, es perd com a patrimoni, en aquest cas efímer, empetitint així les possibilitats d'expressió i mostra cultural. D'altra banda és cert el que deien els artífegs d'Arcàdia (Gustavo, Joan, Andreu i David) en una entrevista a Tot Mataró que "malament estaria Mataró si l'Arcàdia fos indispensable". Cal passar pàgina, donar lloc a noves experiències i que s'agafi el relleu, cal, en definitiva, plantar cara i produir cultura des de les noves generacions.

Notícia a Capgrós: http://www.capgros.com

Carta oberta dels socis d’Arcàdia: http://www.arcadia.coop/

La imatge de l'Arcàdia s'ha extret de la web d'Arcàdia Café Cultural.

La presó de Mataró

Fa poc vaig intentar entrar a l'edifici de l'antiga Presó de Mataró, ja que m'interessava per tal de realitzar un treball sobre rehabilitació i tractament de patologies en construccions antigues, requerit per una assignatura de l'escola d'arquitectura. Em va ser impossible, d'entrada per la poca predisposició per part de l'administració per tal de poder accedir-hi que va resultar al final amb un permís d'accés, això sí, calia posar-se d'acord amb l'extensa xarxa d'agrupacions, associacions, tallers, confraries, etc que posseixen parcel·letes d'aquesta mostra única d'arquitectura penal amb planta en semicercle, una característica realment particular, i per cert creada pel que fou el primer director de la mencionada Escola d'Arquitectura de Barcelona: Elies Rogent.

Molts cops hi havia passat per davant i realment sempre m'havia atret la seva solidesa i la curiosa forma circular en que es resol el darrere, amb l'acabament també semicircular de la coberta. Va ser el fet d'observar-lo com a estudiant d'una assignatura de restauració el que va propiciar veure l'edifici amb uns altres ulls. Aquest nou punt de vista em va fer fixar-me en la quantitat d'esquerdes i humitats que acumul·la en la seva façana, d'altra banda lògiques al ser produïdes pel pas del temps.

Tot hi això, no entenc la tardança i la falta de cura en el que es troba en l'actualitat aquest edifici, degudament catal·logat i amb un pla de remodelació que l'inclou dins del conjunt del Pati del Café Nou i inclús que es preveu relacionat amb la Sala Cabañes. Quan de temps haurà de passar fins que es remodeli l'edifici? És l'ús actual, el d'hotel d'entitats, l'apropiat per un edifici únic del qual podriem estar gaudint-ne una major part dels ciutadans? No podem trobar un ús més adient i traslladar l'actual a altres edificis menys cèntrics o amb un valor patrimonial menor? Quantes naus antigues no es podrien beneficiar d'una restauració i d'un nou ús com a llocs d'acollida d'activitats i entitats? Les respostes són sempre complicades en el cas mataroní, és més probable que caigui pel seu propi envelliment i posteriorment quedi com un magnífic solar edificable amb una futura placa que digui "Aquí hi hagué la Presó de Mataró".