La Bouwkunde de Delft s'incendia

Aquests dos dies han sigut molt dolents per a mi. Un incendi ha reduït en unes simples ruïnes un espai que em va acompanyar durant un any de la meva vida: La Facultat d'Arquitectura de la Techinsche Universiteit de Delft (TU Delft, als Països Baixos). El foc es va originar en una màquina de café a la sisena planta i s'ha propagat planta avall fins a arribar a col·lapsar part de l'ala nord de la torre, caient a sobre del sòcul de l'edifici. La pèrdua és considerable, ja no des d'un punt de vista sentimental, per ser un espai que ja no tornaré a recorrer mai més, sinó que a més és una desgràcia per tot el material tant valuós que s'ha perdut, pels estudiants que s'han quedat sense els seus treballs i sense el seu espai vital i per la pena que suposa la desaparició d'una obra tant brillant i bonica com era aquest edifici projectat, com la majoria del campus de la TU Delft, per Van de Broek i Bakema, dos grans arquitectes holandesos que formaven part de l'anomenat Team X.

Es tractava d'un edifici auster com pocs, però que aconseguia un equilibri molt harmoniós entre la claror i la calidesa, creant autèntics espais de treball i reunió, tant necessaris en el desenvolupament dels treballs de la carrera d'arquitectura. L'escola comptava amb múltiples espais de gran qualitat ambiental, dobles espais generosos, amplis halls, patis interiors de triple alçada, modernes aules informàtiques, una impressionant sala de maquetes amb un espai d'eines perfectament equipat, un auditori excel·lent, per no parlar del gran manteniment i cura que tenen els holandesos dels edificis, on a mi personalment m'impressionaven la netedat i higiene dels banys, d'una impecable blancor.

Cal destacar en la llista de pèrdues la valuosa col·lecció de llibres i revistes amb que contava la biblioteca, que encara no es sap si es podrà recuperar, a més a més de part d'una col·lecció de cadires i dibuixos de diversos arquitectes del segle XX, en que es comptaven models de Le Corbusier, Frank Lloyd Wright o Rietveld, que es preparaven al hall per ser exposades a partir d'avui, tot hi que en gran part ha pogut esser recuperat pels 185 bombers que han treballat en les tasques d'extinció de l'incendi, el més important que hi ha hagut mai en una universitat holandesa segons el que va pronunciar dimecres en una visita al lloc del sinistre el ministre d'educació holandés Ronald Plasterk, que també ha promés la represa de les classes a partir del dia 19 de maig en uns barracons provisionals. Desapareix un edifici-escola exemplar, un autèntic exercici per apendre bona arquitectura, però pels que l'hem viscut aquest es mantindrà en la nostra memòria arquitectònica.

Enllaços
Web oficial TU Delft Bouwkunde
Notícia a De Volkscrant (en holandès)
Notícia a Dutchnews (en anglès)
Notícia a NU.nl i fotogaleria (en anglès)
Notícia a El País (en castellà)
Les tres primeres imatges són pròpies i les dues últimes són extretes de Flickair

Desplanificació urbanística

Passejant per la ciutat ens adonem que aquesta, com la majoria de poblacions, és una ciutat feta de retalls. Per una banda trobem racons més propis de vil·les medievals i que s'han aturat en el temps, per una altra, grans avingudes que donen una viva imatge d'urbanitat i modernitat, una altra de carrers més propis de pobles del sud de la península, i així fins a poder comptar més d'un centenar de peces diferents que conformen el puzzle mataroní. Per proximitat m'agradaria fixar-me en el meu barri: Rocafonda. Aquest barri de la ciutat, on es concentra gran part de la immigració i on existeix la densitat de població més alta, es denota una manca d'acabament, donant lloc a la seva imatge descuidada, sobretot pel que fa els seus límits, mai resolts i amb una falta de planejament al respecte.

Em vull centrar en un punt que em crida especialment l'atenció, la cruïlla de l'avinguda del Perú amb l'avinguda d'Amèrica. Una confluència amb uns noms tant potents que bé es mereixeria ser un punt on parari l'atenció i dissenyar-lo des de l'urbanisme clàssic compositiu, però s'està produïnt just el contrari, hi ha una total arbitraritat en la creació de l'espai i en la imatge conjunta de les peces donant lloc a una pobra entrada pel barri, el qual compta ja amb una inmerescuda mala fama. A la cobertura precipitada i mal executada de l'antic Desvio, duta a terme en temps de l'alcalde franquista Crespo, es va sumar la construcció de dos nous barris durant principis de la segona meitat del segle XX: L'Esperança i la Ciutat Jardí, tots dos situats just en les cantonades oposades, creant una particular situació de damero urbà.

La finalització de la cantonada, durants els anys 80, no va ser massa més lluïda, per bé que es va fer amb construccions molt més pròpies del context urbà amb el que ens trobem, per una banda amb un edifici d'habitatges convencionals i per l'altra amb un dels millors edificis d'habitatges que s'ha dissenyat a la ciutat, el bloc plurifamiliar de dúplexs projectat per I. Molsosa i M. Torres (1986). Aquesta divergència entre les diferents cantonades, coincidint 4 tipus d'alçades diferents i 4 concepcions de cantonada, fa d'aquest un punt on el vianant se n'adona de la falta de continuïtat urbana. A més, actualment es suma la falta de previsió estètica en la planificació de l'Avinguda Amèrica on, a l'alçada de Ciutat Jardí, el costat muntanya concentra blocs aïllats i el costat mar petites cases que són sistemàticament enderrocades per construir-hi prominents volums residencials, ocupant especulativament la màxima edificabilitat possible i apareguent com una sèrie de lletjos bolets enverinadors en aquest bosc tant pintoresc anomenat Avinguda Amèrica.

Mataró, molt de totxo i poca cultura

Ja fa un mes i mig vaig veure penjat aquest cartell a l'Atzucac. Va ser per l'accidentat, a la vegada que reivindicatiu, Carnestoltes d'aquest any 2008, del qual no n'he fet cap comentari per haver-hi entrat per la porta del darrere i no ser-ne un gran coneixedor. Aquesta pancarta descriu i resumeix amb 5 frases la crua realitat que viu la nostra ciutat, del qual en sóc totalment crític tant des d'aquest blog com en persona. Quin n'és el motiu que està propiciant aquest fet és una pregunta difícil i l'únic que se m'ocorre dir en una frase és que en són molts i que tots ells s'han anat succeïnt des de ja fa uns quants anys.

Des de que vaig veure aquest cartell han passat dos fets rellevants en l'àmbit cultural de la ciutat i relacionats amb dues entitats "focus". Són el tancament de dos locals emblemàtics, Robafaves (Jove) i Arcàdia Café Cultural. Cadascún per motius diferents, però tots dos incideixen en la ferida cultural que viu Mataró en el present. Per una banda Robafaves Jove tanca pel fet de que la seva oferta no és complementària amb una altra comerç de la cooperativa, Actua associats amb Abacus, sinó tot el contrari, Actua se n'ha endut el mercat. No oblidem, però, que Actua no acaba de ser un establiment rentable, o si més no, no està explotant tot el seu potencial. Des del meu punt de vista subjectiu i arquitectònic, no és només l'atracció del propi negoci (Fnac hauria estat una atracció per sí sola) sinó que hi ha també un tema de comfortabilitat i d'accés que no està ben resolt en el propi projecte. La previsió, per part de Robafaves, brilla per la seva absència.

L'altra local, i sentint-ho molt, és l'Arcàdia. Racó de gent "progre", "alternativa" però snobs, i d'aquells que el trobàvem un local amb un caliu com no n'hi ha a la ciutat. Lloc d'acullida de proposes artístiques de Mataró i rodalies, es perd com a patrimoni, en aquest cas efímer, empetitint així les possibilitats d'expressió i mostra cultural. D'altra banda és cert el que deien els artífegs d'Arcàdia (Gustavo, Joan, Andreu i David) en una entrevista a Tot Mataró que "malament estaria Mataró si l'Arcàdia fos indispensable". Cal passar pàgina, donar lloc a noves experiències i que s'agafi el relleu, cal, en definitiva, plantar cara i produir cultura des de les noves generacions.

Notícia a Capgrós: http://www.capgros.com

Carta oberta dels socis d’Arcàdia: http://www.arcadia.coop/

La imatge de l'Arcàdia s'ha extret de la web d'Arcàdia Café Cultural.

La presó de Mataró

Fa poc vaig intentar entrar a l'edifici de l'antiga Presó de Mataró, ja que m'interessava per tal de realitzar un treball sobre rehabilitació i tractament de patologies en construccions antigues, requerit per una assignatura de l'escola d'arquitectura. Em va ser impossible, d'entrada per la poca predisposició per part de l'administració per tal de poder accedir-hi que va resultar al final amb un permís d'accés, això sí, calia posar-se d'acord amb l'extensa xarxa d'agrupacions, associacions, tallers, confraries, etc que posseixen parcel·letes d'aquesta mostra única d'arquitectura penal amb planta en semicercle, una característica realment particular, i per cert creada pel que fou el primer director de la mencionada Escola d'Arquitectura de Barcelona: Elies Rogent.

Molts cops hi havia passat per davant i realment sempre m'havia atret la seva solidesa i la curiosa forma circular en que es resol el darrere, amb l'acabament també semicircular de la coberta. Va ser el fet d'observar-lo com a estudiant d'una assignatura de restauració el que va propiciar veure l'edifici amb uns altres ulls. Aquest nou punt de vista em va fer fixar-me en la quantitat d'esquerdes i humitats que acumul·la en la seva façana, d'altra banda lògiques al ser produïdes pel pas del temps.

Tot hi això, no entenc la tardança i la falta de cura en el que es troba en l'actualitat aquest edifici, degudament catal·logat i amb un pla de remodelació que l'inclou dins del conjunt del Pati del Café Nou i inclús que es preveu relacionat amb la Sala Cabañes. Quan de temps haurà de passar fins que es remodeli l'edifici? És l'ús actual, el d'hotel d'entitats, l'apropiat per un edifici únic del qual podriem estar gaudint-ne una major part dels ciutadans? No podem trobar un ús més adient i traslladar l'actual a altres edificis menys cèntrics o amb un valor patrimonial menor? Quantes naus antigues no es podrien beneficiar d'una restauració i d'un nou ús com a llocs d'acollida d'activitats i entitats? Les respostes són sempre complicades en el cas mataroní, és més probable que caigui pel seu propi envelliment i posteriorment quedi com un magnífic solar edificable amb una futura placa que digui "Aquí hi hagué la Presó de Mataró".

Els esgrafiats de Santi Estrany

Un altre cop hem de parlar de destrucció i falta de sensibilitat de l'administració pública. Aquesta setmana a Cap Gros, revista setmanal gratuïta de la ciutat, he llegit un article sobre l'artista mataroní Santi Estrany. Quants cops no haurem passat per davant d'un dels seus esgrafiats i hen hem parat a contemplar-los pensant: "Que curiós que a Mataró hi hagi un mural d'aquests cada dos per tres, devien estar de moda en la seva època..."


Doncs sí. Hi va haver un temps en que es promocionava aquest art "urbà", imprés sobre mateix d'edificis de nova planta. Sembla, però, que corren els temps de fer coses sense gràcia i que aquestes bones maneres d'alguns "promotors-mescenes" (desconec la relació contractual artista-promotor) que donava lloc a la presència de preuades obres d'art a l'abast públic i diari, com si el propi carrer fos una galeria d'art, s'ha esfumat per sempre. A Santi Estrany li estan destruïnt les obres. Cada vegada que es reforma una façana o es tira a terra un edifici que conté un dels seus murals no es té en compte el seu valor, es creu que és més cara la seva conservació o petita restauració que passari una capa de morter per sobre i borra-lo del mapa.

En fi, jo no dic que un esgrafiat pugui ser una obra digna de fer una ruta turística, no crec que susciti major interés del que al vianant diari o l'ocasional pugui suscitar, però és evident que els murals, aquests que diem que "curiosament es troben per tota la ciutat" són part d'una realitat urbana rica, maca i culta. Però clar, sembla ser que això no interessa.

Santi Estrany: http://www.santiestrany.com
Article a Cap Gros: http://www.capgros.com
Fotografies extretes de l'article de cap gros i de la pàgina web de Santi Estrany.

Casa a Jaume Isern

Constantment vivim la desesperant pèrdua de cases amb un alt valor estètic i característic. Aquest cas és el de la ja enderrocada casa del Carrer Jaume Isern, d'un arquitecte mataroní, el qual no recordo el nom i l'estic buscant, i que també té altres obres emblemàtiques per Mataró que de moment viuen una altra sort. Estem parlant de la casa aïllada situada també al carrer Isern, on s'ubica el restaurant New Boheme, i de la casa amb uns balcons correguts similars als que es veuen a la imatge, de color en aquest cas verd, al Carrer de la Riera, just davant de l'escola Valldemia.



És una llàstima perdre un dels pocs exemples a la nostra ciutat del que podriem anomenar un alegre mescla entre el neoclàssic academicista, la neteja d'ornamentació a l'estil Adolf Loos i inclús una petita incursió als nous estils internacionals, amb una petita reflexió tipus Hans Sharoun i la seva metàfora o al·legoria de la casa i el vaixell transatlàntic, el també anomenat Paquebot. La finor d'aquest arquitecte es pot apreciar inclús en la reixa, seguint el mateix estil de colors que la façana, el grana i el blanc, i on una composició que recorda aquells quadres Mondrians de l'inspirador DeStijl holandés, que a mi em fan recordar una casa de Rietveld a Utrecht, on el mínim detall està cuidat amb exquisida delicadesa.


Sens dubte dins del solar que ens deixa el pobre cadàver d'aquesta meravella de casa i veurem florir un "estupendu" bloc de pisos, sense cap encant i cap gràcia. El mateix camí que segueix la ciutat, el que ens fan recòrrer els seus governants.