Passejant per la ciutat ens adonem que aquesta, com la majoria de poblacions, és una ciutat feta de retalls. Per una banda trobem racons més propis de vil·les medievals i que s'han aturat en el temps, per una altra, grans avingudes que donen una viva imatge d'urbanitat i modernitat, una altra de carrers més propis de pobles del sud de la península, i així fins a poder comptar més d'un centenar de peces diferents que conformen el puzzle mataroní. Per proximitat m'agradaria fixar-me en el meu barri: Rocafonda. Aquest barri de la ciutat, on es concentra gran part de la immigració i on existeix la densitat de població més alta, es denota una manca d'acabament, donant lloc a la seva imatge descuidada, sobretot pel que fa els seus límits, mai resolts i amb una falta de planejament al respecte.
Em vull centrar en un punt que em crida especialment l'atenció, la cruïlla de l'avinguda del Perú amb l'avinguda d'Amèrica. Una confluència amb uns noms tant potents que bé es mereixeria ser un punt on parari l'atenció i dissenyar-lo des de l'urbanisme clàssic compositiu, però s'està produïnt just el contrari, hi ha una total arbitraritat en la creació de l'espai i en la imatge conjunta de les peces donant lloc a una pobra entrada pel barri, el qual compta ja amb una inmerescuda mala fama. A la cobertura precipitada i mal executada de l'antic
Desvio, duta a terme en temps de l'alcalde franquista Crespo, es va sumar la construcció de dos nous barris durant principis de la segona meitat del segle XX: L'Esperança i la Ciutat Jardí, tots dos situats just en les cantonades oposades, creant una particular situació de
damero urbà.
La finalització de la cantonada, durants els anys 80, no va ser massa més lluïda, per bé que es va fer amb construccions molt més pròpies del context urbà amb el que ens trobem, per una banda amb un edifici d'habitatges convencionals i per l'altra amb un dels millors edificis d'habitatges que s'ha dissenyat a la ciutat, el bloc plurifamiliar de dúplexs projectat per I. Molsosa i M. Torres (1986). Aquesta divergència entre les diferents cantonades, coincidint 4 tipus d'alçades diferents i 4 concepcions de cantonada, fa d'aquest un punt on el vianant se n'adona de la falta de continuïtat urbana. A més, actualment es suma la falta de previsió estètica en la planificació de l'Avinguda Amèrica on, a l'alçada de Ciutat Jardí, el costat muntanya concentra blocs aïllats i el costat mar petites cases que són sistemàticament enderrocades per construir-hi prominents volums residencials, ocupant especulativament la màxima edificabilitat possible i apareguent com una sèrie de lletjos bolets enverinadors en aquest bosc tant pintoresc anomenat Avinguda Amèrica.
Passejant per la ciutat ens adonem que aquesta, com la majoria de poblacions, és una ciutat feta de retalls. Per una banda trobem racons més propis de vil·les medievals i que s'han aturat en el temps, per una altra, grans avingudes que donen una viva imatge d'urbanitat i modernitat, una altra de carrers més propis de pobles del sud de la península, i així fins a poder comptar més d'un centenar de peces diferents que conformen el puzzle mataroní. Per proximitat m'agradaria fixar-me en el meu barri: Rocafonda. Aquest barri de la ciutat, on es concentra gran part de la immigració i on existeix la densitat de població més alta, es denota una manca d'acabament, donant lloc a la seva imatge descuidada, sobretot pel que fa els seus límits, mai resolts i amb una falta de planejament al respecte.
Em vull centrar en un punt que em crida especialment l'atenció, la cruïlla de l'avinguda del Perú amb l'avinguda d'Amèrica. Una confluència amb uns noms tant potents que bé es mereixeria ser un punt on parari l'atenció i dissenyar-lo des de l'urbanisme clàssic compositiu, però s'està produïnt just el contrari, hi ha una total arbitraritat en la creació de l'espai i en la imatge conjunta de les peces donant lloc a una pobra entrada pel barri, el qual compta ja amb una inmerescuda mala fama. A la cobertura precipitada i mal executada de l'antic Desvio, duta a terme en temps de l'alcalde franquista Crespo, es va sumar la construcció de dos nous barris durant principis de la segona meitat del segle XX: L'Esperança i la Ciutat Jardí, tots dos situats just en les cantonades oposades, creant una particular situació de damero urbà.
La finalització de la cantonada, durants els anys 80, no va ser massa més lluïda, per bé que es va fer amb construccions molt més pròpies del context urbà amb el que ens trobem, per una banda amb un edifici d'habitatges convencionals i per l'altra amb un dels millors edificis d'habitatges que s'ha dissenyat a la ciutat, el bloc plurifamiliar de dúplexs projectat per I. Molsosa i M. Torres (1986). Aquesta divergència entre les diferents cantonades, coincidint 4 tipus d'alçades diferents i 4 concepcions de cantonada, fa d'aquest un punt on el vianant se n'adona de la falta de continuïtat urbana. A més, actualment es suma la falta de previsió estètica en la planificació de l'Avinguda Amèrica on, a l'alçada de Ciutat Jardí, el costat muntanya concentra blocs aïllats i el costat mar petites cases que són sistemàticament enderrocades per construir-hi prominents volums residencials, ocupant especulativament la màxima edificabilitat possible i apareguent com una sèrie de lletjos bolets enverinadors en aquest bosc tant pintoresc anomenat Avinguda Amèrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada